Passa al contingut principal

Ve per quedar-se


José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció.


VE PER QUEDAR-SE

Passa quan menys ho esperem:
un puny pica a la porta,
no es tracta del carter
ni de la joventut. Diu que és
de la família. Ve per quedar-se.

Comença a jugar a fet i a amagar
amb els nostres pensaments.
Ens desperta de nit, es diverteix
esquinçant les sabatilles,
deixa flascons de formol
a la taula de la cuina.

Primer, sense saber què fer,
intentem distreure la seva gana,
li ensenyem el rellotge,
li passem la cartera per les mans,
els botons de la gavardina, els anells.
Finalment, els dits.

A aquest pas, de pressa ens convenç
que el tractem de senyor, que li cedim la cadira
de l'avi amb un somrís, el telèfon
dels amics, la vista des de la finestra.
Li servim el menjar
amb el cap descobert.

Amb el temps ens n'adonem:
ens vol vestir del revés,
forrar del vent del nord
el coll de l'abric, fer-nos dir:
“en les fulles de la tardor hi ha una viva flama,
què faig jo a casa meva?”


Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Cristian Palazzi ha dit…
trobo que hi ha una gran sensibilitat en la selecció i en la traducció dels poemes... aquest últim m'ha captivat.
18 de febrer del 2008, a les 13:46
Marcos ha dit…
Já sei que literatura é esta que se canta para ti... mas não resisto, e como tratamos de poetas portugueses, fica-te com o "Fado Ultramar", de José Mário Branco, que se presta bem à saudade em que nos tenho.


Há qualquer coisa de sonho
Há qualquer coisa de fado
No improvável acaso
De estar a teu lado
Meu companheiro profundo
Do outro lado do mundo
Tantos abraços te dei
Sem te ter encontrado
Foste viagem de barco
Foste mil portos de abrigo
Eu já nem sei quanto andei
Para vires ter comigo
E cada vez que me perco
Sinto que ficas mais perto
Como se o mar fosse a prova
De que nunca consigo..
Dizem ser próprio da noite,
Que os astros se acendam
Eu próprio sinto na noite
A alegria chamando
Vá! Vem!
Em cada país descoberto
Em cada povo encontrado
Traz meu irmão os porquês
Que tambem te consomem
E em cada onda que dança
A teimosia da esperança
Cada degrau tem a marca...
do sonho....do Homem!
19 de febrer del 2008, a les 0:36
Teresa Bosch ha dit…
Gràcies per aquest blog, Xavier! Hi trobo a faltar (o potser és que sóc una mica toixa i no la sap trobar) una mica d'explicació sobre els continguts (per què tries els poemes que tries, qui fa les traduccions - suposo que tu, oi?, etc...).

Bé, només és un suggeriment. En qualsevol cas, l'enhorabona i gràcies de part de tots els amants de la poesia.
19 de febrer del 2008, a les 20:12
Xavier ha dit…
Mago tago, moltes gràcies. Trobo també que és molt interessant el poema.
28 de febrer del 2008, a les 23:43
Xavier ha dit…
Amic Marcos, per quins mons ets, ara? Moltes gràcies pel poema. T'enyorem, en aquesta Cracòvia que torna a ser una mica freda.
28 de febrer del 2008, a les 23:46
Xavier ha dit…
Teresa, gràcies pel teu comentari. Sobre la majoria dels autors hi ha algunes referències, poques, perquè el que realment m'interessa destacar és el poema. Per què trio aquests poemes, i no altres? Uf, molts motius, per què els trobo interessants, per què em satisfà, més o menys, la traducció o l'intent de traducció que en faig, per què de vegades són de poetes poc coneguts o poc traduïts a Catalunya... Sí, les traduccions són meves, quan no és així, ja ho indico a l'entrada.
28 de febrer del 2008, a les 23:52
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora
1 comentari
Més informació

Rorschach

Els poemes que ens fan copsar la realitat de manera diferent, que posen en qüestió els conceptes establerts, són aquells que ens ajuden a obrir els ulls per veure un món que potser no és tal com ens l'imaginem. Com en aquest poema de Jerzy Jarniewicz. RORSCHACH No és veritat, ja veus que és tan sols cafè vessat sobre la taula. Un cafè que no és obsessivament de ningú, en aquesta prova d’imitar el test clàssic en què es pot veure tot de manera aproximada, només volent mirar qualsevol persona. Els seus mandrosos afluents, els estuaris fingits que es componen en un mapa del tot més present que aquestes paraules que sorgeixen de bon matí, i que potser amb un regust de cafè diuen exactament que ens arronsem d’espatlles, que aixequem les celles, que fem uns ulls com unes taronges i que seguim vivint, per molt que sigui en allò desconegut, abans que al marbre la taca del cafè vessat adopti als teus ulls la figura d’un cervell o d’una aranya.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, é
1 comentari
Més informació

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanis ław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska ( que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El que era daurat

En aquests poemes de Justyna Bargielska em crida l'atenció la manera que té de superposar nivells i de passar-ne d'un a un altre gairebé sense cap mena de transició, amb salts de pensament que, amb tot, mantenen una lògica que els és ben pròpia. EL QUE ERA DAURAT En acabat de parlar amb tu, vaig veure que caminava en una foscor absoluta. Vaig poder arribar però igualment després una falena va volar fins al portàtil per recordar-me que no sempre tornaria tan fàcilment, i perquè em controlés de debò. El que era daurat esdevingué gris perquè vaig imaginar que per sempre navegaria mar endins i tornaria com una espècie de foca embadalida. El que era daurat esdevingué asfalt perquè vaig he acabat de parlar amb tu i he de tornar a donar vida, i no prendre-la. I molts més insectes van volar fins al meu portàtil aquella terrible nit, quan el que era daurat esdevingué gris, i per un moment, de debò que vaig pensar que m’ajauria en aquell bosc perquè se’m mengessin
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi
2 comentaris
Més informació

Les formes de l'amor, 3

Enguany, les entrades al blog apareixen amb comptagotes. Les creacions surten en altres formats, als quals s'ha de donar preferència. Amb tot, intento iniciar una tornada, les entrades seguiran sent escadusseres. Fins a finals d'any. Però confio que les temporades de silenci siguin més curtes (m'acabo d'adonar que ha passat un mes llarg des de la darrera entrada). Torno amb un dels poetes més contundents de la seva generació a Europa. El poeta eslovè Aleš Debeljak. Aquest poema pertany al seu llibre Diccionari del silenci , publicat l'any 1987. LES FORMES DE L’AMOR, 3 Estàs cansat. La teva mirada palpa les coses. Se sent el respir callat dels fumadors i el repòs dels miralls. No coneixes ningú. Podria ser pitjor. Et basta la cadira baixa i la imatge d’un cap femení en la taca humida del paper a la paret. No tens por. Mai no tornaràs per ser un lector de breus poemes, un intèrpret de sonets. Moriràs sense haver esgotat totes les imatges de la realitat. N
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La baula més feble

Després d'un dia intens i feliç, m'endinso de nou en les paraules alienes. I em crida un nou poema de Tomasz Hrynacz . LA BAULA MÉS FEBLE Una història puntual. De sobte present. Sols aparentment té relació amb l'anterior. No sense dificultat revela rebrots de cicatrius. La por té els seus plecs. Té fronteres. O potser és temps per esperar? L'historial a la secció de fisioteràpia contempla, a banda del diagnòstic, l'edat, els tipus i la quantitat d'intervencions. Una de dues: “lliçons per caminar” o “rehabilitació”? Marqueu el que escaigui, la vida? Un moviment establert i invariable se sotmet a les pròpies lleis. Rebutja qualsevol senyal de fugida.
2 comentaris
Més informació