Ves al contingut principal

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery.
He de reconèixer que Ashbery no és un dels meus autors de capçalera, hi ha altres autors dins la tradició americana contemporània amb els quals trobo més afinitats, però sí que em va despertar un cert interès. I potser més per la influència que ha exercit que per ell mateix. Aquest és un dels punts més conflictius d’Ashbery. La poètica d’Ashbery és molt arriscada, ens obliga a un exercici de lectura al qual no estàvem acostumats, a buscar el sentit allà on realment no hi és, i a sentir el poema d’una altra manera, a fer equilibris mentals per seguir les associacions i els salts vertiginosos amb què unia diferents esferes de la realitat vista i no vista, del mon més tangible i de la metafísica. Però és una poètica que podem acceptar, en la qual entrem, té una veu tan poderosa que la majoria de les seves afirmacions, de vegades categòriques, no les considerem una mera insolència sinó que ens plantegen la reflexió. Els salts de les seves connexions mentals, molt més que no pas lingüístiques, el lliga amb un conceptisme contemporani, i encara que se’l relacioni molt amb les avantguardes, és principalment en aquesta línia de trencar esquemes partint d’un entramat de missatges que es van succeint i que en conjunt reflecteixen una realitat interior fragmentada en mil bocins. Un poema seu podria ser com un gerro que s’ha esmicolat, i després n’anem recollint els trossos. Amb la diferència que, primer, el gerro no és tan sols el gerro sinó totes les coses amb què col·lideix, no hi ha a l’origen una totalitat que s’ha de buscar, així, no es tracta de la reconstrucció del gerro; i segon, cada vegada que n’agafem un dels trossos a l’atzar aquest ens remet a una seqüència de correlats verbals, tal que s’ha anomenat en teoria, partint de la concepció de T. S. Eliot. Les associacions poden ser en línia recta, una rere l’altra, o poden ser concèntriques, donant voltes a un centre que tampoc no es defineix. D’una manera o altra és tal com funciona la poètica de l’autor americà.
Encara que s’hagin publicat diverses antologies i diversos llibres d’Ashbery en català (bé, només 1 en català) i en castellà, els volums als quals em mantinc fidel són el gran poema Self-portrait in a Convex Mirror, en la traducció de Javier Marías, que vaig llegir de ben jove i que em va sotragar fort, i després l’excel·lent edició que en va fer Melcion Mateu del primer llibre d’Ashbery, Alguns arbres, i que va sortir a Empúries. En el primer, la relació amb la pintura (el quadre de Parmigianino), que és una altra de les arts a què ha dedicat la seva vida John Ashbery, esdevé el punt de partida per a una enorme reflexió. De fet, molts dels poemes d’ell són d’una narrativitat extrema, com si volgués també esborrar les marques de lirisme en els poemes.
A banda d’aquests dos llibres, hi ha les mítiques traduccions que s’han fet a Polònia. Dic mítiques perquè la influència que han tingut aquestes versions en la poesia polonesa és la més forta i radical que ha exercit potser en cap altra literatura. Els seus traductors, Piotr Sommer, Bohdan Zadura i Andrzej Sosnowski, són els autors que capgiren els models en la poesia polonesa contemporània. I després, en les seves obres, aquests tres poetes fan un doble salt mortal, arriben a combinar les poètiques d’Ashbery amb la de Frank O’Hara, i el que en resulta és el que dominarà durant quasi dues dècades, la dels 90 i la primera del nou segle XXI, tot el panorama polonès, sense cap mena de discussió, sense la possibilitat de deixar entrar altres discursos. Sí, és un salt mortal perquè encara que es digui que els dos autors americans formaven part de l’escola de Nova York, la veritat és que la poètica de l’un i de l’altre no tenen gairebé res a veure. Són com dues galàxies que van pel seu compte, i que es troben en un moment determinat perquè comparteixen un espai geogràfic, hi ha alguns punts de connexió, però res més. I posar la discursivitat plena d’inconnexions connectades de l’un i la quotidianitat esqueixada de l’altre és intentar conciliar mons en un tipus de poesia completament nou.
Abans he fet referència a un dels punts conflictius d’Ashbery, el fet que s’hagi mantingut, fora de la seva llengua, molt més la seva influència que no pas una lectura seriosa i profunda de la seva obra. Ho veiem en la poesia polonesa, però també en altres literatures. El problema d’Ashbery és que la seva poesia pot deixar espai que altres autors intentin mimetitzar el seu discurs, però moltes vegades es queden en la superfície. Les afirmacions categòriques que també he esmentat de l’autor americà en els seus poemes esdevenen fàtues i sense consistència en aquests altres autors. A Polònia hi ha una munió de poetes que beuen d’Ashbery a través d’aquelles traduccions, però que no l’han llegit mai directament. I no vull dir amb això que les traduccions siguin dolentes, o que no funcionen, com sí passa en algunes versions que s’han publicat en castellà. No, únicament que dels aspectes més simples es fan una idea de la poètica i aleshores els poemes ja no són com aquell gerro trencat sinó que és com si haguessin llençat una granada i tot s’ensorra. El problema en la poesia d’Ashbery són els suposats Ashberyans.
Amb tot, la seva pròpia obra seguirà resistint l’embat de qualsevol mala còpia, l’embat de milers de lectures, perquè les noves propostes que ha anat introduint en els seus poemes són en molts casos troballes que, ben dosificades i aplicades, podran permetre ampliar la perspectiva de la poesia moderna. Aquí és on també trobo la gran importància d’Ashbery. No crec que sigui molt agosarat afirmar que algunes d’aquestes tècniques exerciran (i ja han exercit) un impacte tan gran en la poesia com les de T. S. Eliot en el seu moment.
I acabo amb un poema d’aquell primer llibre en la traducció de Melcion Mateu.

FULL D’ÀLBUM

La resta de calèndules i la roba
són crims inventats per a la història.
Què podem aconseguir, aspirant?
I què, aspirant, podem aconseguir?

I la pluja que caigué
tot lo dia als camps
i a les taules de bingo?
Tot i que ara s’aclareix,

l’estàtua tenia una llum més dolça,
els patrons més propers són negres.
Després hi ha una tempesta de rebuts: nit,
sorra que un bol no deixà caure.

La resta de calèndules s’escampen com pols.
Els pèsols dolços als jardins foscos
ruixen la història amb una melangia falsa.
Si un escarabat caigués de tan amunt, aterraria?

Dins Alguns arbres, trad. Melcion Mateu, Barcelona, Empúries, 2001

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Coixinets per a les agulles

Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants. Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats. Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si …

Unes notes sobre "Veus paral·leles" i el món poètic

Altres textos, poemes, que vaig traduir l’any passat van anar a la trobada que s’organitza des de ja fa 15 anys de Veus Paral·leles. L’iniciador i el director de tot el projecte és el poeta Albert Mestres. En l’edició de 2017, tres poetes polonesos acompanyaven els tres poetes en llengua catalana. He vist des de la distància tots els passos, des de la selecció fins a les diferents posades en escena poètiques que han tingut lloc durant l’estada dels poetes polonesos per allà. Per tant, les conclusions que n’extrec seran evidentment parcials, i són més aviat unes impressions. Crec que és un projecte molt interessant, una manera diferent de fer conèixer altres tradicions literàries. Si a això afegim l’al·licient que les actuacions itinerants són amb espectacle de dansa i de recitació artística, l’atractiu que presenta és encara més gran (potser també estaria bé jugar amb alguna projecció, amb videoart). De tota manera, això és en la teoria, un projecte que hauria d’haver-se ja conver…

La cara del meu veí

Un poema de Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El temps i el vel.
LA CARA DEL MEU VEÍ
I
La cara del meu veí, un professor la dona del qual va morir, de sobte esdevingué nua, sense proteccions. Quan me’l vaig trobar al pati i de sobte va començar a parlar obertament de quantes coses li feien recordar-la, vaig tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop.
Com aquesta casa del davant, fins fa no gaire la tapava un gran castanyer, però una tempesta va destrossar l’arbre i el van haver de talar. I abans que el buit es converteixi en costum veig la finestra de la casa, la vida que hi passa.

II
Una camisa clara. El cap d’un patrici romà. Un aparcament inamovible vora la paret on, quan ha plogut, també aparquen els cargols. He pensat molt temps: un home irreprotxable, passa per la seva vida endreçada com si fos cada matí pel pati. Li faria uns setanta anys com a molt. En té vuitanta-dos, em va dir fa poc, i de nen va estar al gueto de Varsòvia. E…

Artur Rubinstein enregistra els valsos de Chopin

Un altre poema relacionat amb l'altra disciplina artística del poeta Maciej Woźniak.
ARTUR RUBINSTEIN ENREGISTRA ELS VALSOS DE CHOPIN

No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres
els arbres en el vent, els prats de juny, els ocells i les ones
del mar, que abracen amb passió cada una de les pedres
de la riba. Ballarà el pols sota la pell, una fulla seca
rere la finestra, la ploma sobre el paper, en tonalitats,
per torns: re bemoll major, do sostingut menor, la bemoll major.

No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres
la nostra por i la nostra angoixa, en sabates esmolades, 
punxegudes com talons, les puntes dels nervis en què és
tan difícil mantenir l’equilibri. Ballarà la pols al terra,
una cullereta en un got buit i una llàgrima en el llis
i brillant parquet de la galta. No serem nosaltres qui ballarem.
Ni tan sols ens ho demanaran: les espatlles del passat
en les quals ens volem recolzar, es retiren amb violència,
i de la mà esvelta del futur, allargada lleugerament vers
n…

Vista des del pati a can jueu

Què em mou realment a seleccionar els poemes que presento? Per què d'alguns autors poso una sèrie de poemes seguits i d'altres han d'esperar temps a tenir una segona oportunitat? Sóc jo mateix qui moltes vegades em trobo formulant aquesta pregunta. No sé quina és la mà o la voluntat que em mou d'aquesta manera. Feia més d'un any que no apareixia un poema de Mariusz Grzebalski.
VISTA DES DEL PATI A CAN JUEU L’avi va morir assegut a la butaca,
els seus ulls no es volien tancar.
Mirava sense vida el vagó de mercaderies
que l’herba anava cobrint als ramals

de la fàbrica de Łódź. Ara solca al fons
de la terra, tancat en l’estoig esculpit del fèretre,
com un instrument valuós que unes invisibles
mans van passant cap al lluny. En aquella casa

viu gent estranya. Han saldat els plats i olles,
han fotut a la garjola el lladre de bicicletes, vermells
segells de totxos a la porta de les cotxeres. I darrere
una font, sense vida, però plena de brossa i de fulles podrides.

Miro la morera que …

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes.


SIGNES D'AIGUA

Des del pont de fusta a Wyszogród
miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava
com un altar, plena de fosca solemnitat.
Ens parlava en la seva llengua muda.

Han passat tants anys. Les ombres
nostres encara són al pont, cegues.

No copsen les coses terrenals, les divines.

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…